Lo amplio es honda música

2010-05-15T18:09:00.001+02:00

Deixi’m pagar el compte. No, de veritat, deixi’m pagar el compte i prengui’m pel jove tecnòcrata ideal portuguès 79, intel·ligència tipus Expresso, és a dir, mundana, superficial i inofensiva, cultura estil llibretes Dom Quixote, ho sigui, prolixa, selecta i fineta, opció política Fox-Trot, Pedras d’El-Rei e Casa da Comida, gravat de Pomar, una escultura de Cutileiro i un gramòfon de campana a l’apartament, mantenint una relació emancipada, sinuosa i plena de curtcircuits tempestuosos amb una arquitecte paisatgista, que, en deixar a la nit les lents de contacte al cendrer, perd amb aquest strip-tease de diòptries l’encant boirós de la mirada de les actrius americanes de Nicholas Ray, per transformar-se en una nuesa sense misteri de Campo de Ourique, en busca a les palpentes del paquet de microginon a la bossa. Tots hauríem d’utilitzar tirants perquè l’ànima ens caigués una mica menys als peus, aconsellava Vidalie als amics en un bar que el Maig del 68 va deixar intacte, de la mateixa manera que les marees respecten, sense que se sàpiga ben bé per què, alguns rocams de la platja, i potser així pararíem d’ensopegar amb els baixos dels pantalons dels nostres projectes maquillats, amb tan mal alè si els mires de prop. Hi ha poques coses en les quals encara crec i a partir de les tres de la matinada el futur es redueix a les proporcions angoixants d’un túnel on s’hi entra mugint el dolor antic que no aconseguim curar, antic com la mort que dintre nostre fa créixer, des de la infantesa, la seva molsa enganxifosa de febre, convidant-nos a la inacció dels moribunds, però existeix també, sap com és, aquella claredat difusa, volàtil, omnipresent, apassionada, comuna als quadres de Matisse i a les tardes de Lisboa, que com la pols de l’Àfrica travessa les escletxes, les finestres tancades, els espais mandrosos que separen uns dels altres els botons de la camisa, la paret porosa de les parpelles i la textura del vidre assassinat del silenci, i no és impossible que la bellesa inesperada d’una noia jove, en creuar-se amb nosaltres sense veure’ns al restaurant on el cap del lluç ens fita des del plat amb òrbites d’orgasme imploratiu, ens provoqui de cop i volta i com per miracle un còlic de desig i d’alegria. És aquest instant de sorpresa, aquest Nadal inesperat, aquesta joia en el fons sense motiu que possiblement estem esperant els dos aquí, en aquest bar que voldríem habitat pel pare de Huckleberry Finn i per les seves borratxeres furibundes i genials, immòbils com camaleons a l’espera de la mosca d’una idea, i canviant de color conforme la tonalitat de l’alcohol que engolim.

Traducció d’un fragment de Os Cus de Judas de António Lobo Antunes

Acaballes i continuacions

2010-04-14T17:52:00.001+02:00

A partir d'ara, tot aixó (o tot alló o tot d'altres coses o tot e mateix) continua a http://rirdevagar.wordpress.com.

Valle-Inclán

2009-05-06T23:00:00.005+02:00

A la sala 67 de la 1a planta del Museo del Prado hi ha un lloro, tres porcs (un d'ells és encara porquet) i un parell de cabres. De tant en tant entra un gos borratxo, però després torna a sortir. Un lladre amb samarreta vermella (és el net de Don Latino de Hispalis) va obrint bosses de turistes que semblen ànimes picaresques navegant per la llacuna estígia. Fa veure que li interessen les pintures. Però quan el corrent inaturable de visitants arriba a l'última obra, cauen al terra morts de l'espant, alguns amb convulsions, altres cantant himnes histriònics. Hi ha gent que encara riu sorneguerament.

L'última obra és un mirall concau i convex.

i el de la samarreta vermella agafa totes les carteres de la turba confusa de morts i se'n va amb el gos a seguir bevent.

Menjant peres

2009-05-06T17:54:00.001+02:00

Olor de color de poma, diu Ferrater des de sota la taula. Perquè resulta que he ensopegat amb una punta de l'alfombra i he caigut i portava un bol ple de pomes - no de po(e)mes - a les manes i

CRANC!

i quatre talls a les mans que em recorden ridículament que sóc una mica català i pomes que escupen sang, les pobres, des de sota la taula. Però jo no vull crear cap bandera ni res i em dedico a recollir els trossos tallants de ceràmica trencada i després, sense netejar-me encara, em passo una estona dibuixant amb les pomes sagnants sobre el parquet. Quan els talls em comencen a fer mal dediceixo que ja n'hi ha prou de fer l'imbècil, vaig a la cuina i rento les pomes.

Ja no tinc bol.

Les poso al costat del calaix de la nevera on hi ha les peres. Per la finestra entra un sol de tarda (o de tardor, qui sap). Sempre penso el mateix: si tinc algú amb mi, que m'estimi, no comença la primavera. I si resulta que comença la primavera, no tinc ningú al costat.
I també penso, ara que hi caic, que si jo fós pera hauria volgut ser po(e)ma perquè Ferrater em versifiqués.

Dietari V

2009-04-26T02:12:00.004+02:00

Avui m'he fixat que era molt tard i que la clau era més gran que el pany. Que quan em rentava les dents escopia una mica de sang. Que avui fa tot just 20 anys, la meva vida ja havia començat a canviar.

interior dels ulls

2009-04-08T11:16:00.006+02:00

Una resposta al joc. O un precedent al joc. Unes paraules i alguns textos (o textets):

sopa ulls sofà peixera tele morritos

alguna cosa va malament quan imites el ritme de les meves mans sobre el meu teclat sobre el teu teclat, quan un dia presuntament de primavera resulta que és un dia fastigós d’hivern i els teus ulls ploren sopa de peix de peixera, d’aquell peix que ens mira amb cara de voler seure al sofà i mirar la tele amb nosaltres i nosaltres només podem fer-li morritos d’enamorats i fer passar aquest dia d’hivern descol·locat i completament fora de lloc.

cadira interruptor boca telescopi mosca ulls

tu ja ho saps quan em toques l’interruptor que m’encendré i que et demanaré la teva boca i n’ets plenament conscient de tot això i ho fas perquè en el fons t’agrada i escalem les potes de la cadira i jo et persegueixo i tu m’esperes a dalt i tot és gran com la imatge d’un telescopi que enfoqui dos petits astronautes voladors trapelles. Calor. Estiu. Ens freguem les pells. Sembles una fada, et dic. Cremem tot el que toquem. Som una bola de foc, com aquells meteorits de l’espai sideral. I obres els ulls, tots els ulls, els de l’esquerra, els de la dreta, davant i darrere. Infinits ulls oberts que esperen i esperen el moment que s’acosta, quan el meteorit es consumirà i només hi haurà foc i després hora de la migdiada. Sovint em pregunto com s’ho fan els humans per fer l’amor sense veure-ho amb els mil ulls d’una mosca.

pop ulls cafetera xeringa coixí ganyota

el pop obre i tanca molt ràpid els ulls quan la granota fa una ganyota a la garota perquè li ha clavat la punta de la xeringa. Els metges sota el mar han descobert l’anestèsia —l’altre dia es va ofegar un anestesista humà amb el seu maletí— i el metge-pop ha demanat a la infermera-garota que en faci un assaig clínic amb un amfibi. Li posen un coixí sota el cap al conillet d’índies-granota. Surten del quiròfan. El pacient ha mort. Quina pena. Van a la cafetera a fer un cafè. Si les garotes poguessin suar, pensa la infermera-garota...

Més resultats aquí

tarda a cadaqués

2009-04-03T19:26:00.002+02:00

dir que ens amarem de tarda no és dir gaire, però així és com ens sentim quan seiem a la terrasseta i mirem com es cucurucuc lluita per emportar-se una última estoneta de llum. Un poble són línies verticals i horitzontals disposades una mica caòticament, i la llum de la tarda va dibuixant diagonals, unes diagonals mòbils com rellotges de sol endarrerits, les diagonals que uneixen les línies verticals amb les horitzontals fent que aleshores tot sigui molt més fàcil de llegir: sí, això és un poble, les cases tenen relleu i la tarda avança. Però sempre hi ha algunes agulles d’estendre que la intenten atrapar. Es cucurucuc té fred, segur, perquè té el cul mullat de mar.

Dietari (IV)

2009-03-30T00:44:00.002+02:00

avui m'he fixat en que hi havia un pentagrama vermell estampat al terra d'una andana de la Línia 3 i he pensat que era la parada de Liceu però era Drassanes. A Liceu hi ha unes fulles dibuixades i pedra negra. això sí. ha entrat un violoncelista amb el seu violoncel.

Dietari (III)

2009-03-30T00:39:00.002+02:00

avui m'he fixat en un home que tenia pèls a les orelles (a l'esquerra blancs i a la dreta negres) i en tres possibles suicides, en un home que es burxava el nas i en una parella d'acabats de jubilar que discutia sobre com arrebossar calamars.

Consistència

2009-03-28T20:50:00.002+01:00

la llum és menys

consistent

que la tassa de tè que és menys

consistent

que el tè que al seu torn és menys

consistent

que el fum que es fica

dins el forat que es remou

consistentment

del pit a la panxa.

i tu només escrius.

Aulas demasiado irritadas

2009-02-17T16:53:00.002+01:00

Article publicat a La Vanguardia el 16.02.09 per Jordi Juan.

La inestabilidad provocada por la crisis económica ha aumentado la crispación social y Europa se ha visto seriamente alterada en las últimas semanas por una ola de huelgasymovilizaciones impulsadas por los sindicatos. Sarkozy ha vivido ya una huelga general, Brown ha tenido que soportar huelgas proteccionistas contra la llegada de inmigrantes extranjeros y en la última cumbre de Davos, los expertos advertían sobre la perspectiva de "drásticos conflictos sociales".

En España, la actitud de los sindicatos está siendo hasta la fecha de una gran contención. El número de parados se ha disparado y han empezado a cerrar algunas empresas, pero no existe conflictividad laboral. Hay sectores muy afectados por la crisis, como la construcción, el transporte o el metalúrgico, perohasta la fecha no se han anunciado movilizaciones.

No deja de ser llamativo que las únicas huelgas generales convocadas sean la del colectivo de jueces y la de los profesores en Catalunya. Da que pensar. Sus razones tendrán, pero el momento escogido no se sabe si es el más oportuno. Centrémonos en la educación. Los sindicatos de enseñanza han convocado una nueva huelga en la educación pública para el próximo 19 de marzo. Será la tercera jornada de huelga que convocan desde que Ernest Maragall es el conseller d'Educació. A los sindicatos no les gusta la ley de Educación que Maragall está impulsando con el resto de los grupos del Parlament y quieren hacer oír su voz. Tienen todo su derecho a hacerlo, pero con la cabeza fría cabría pensar si los argumentos que les llevan a plantear esta batalla están en consonancia con la coyuntura económica que se está viviendo.

En la presentación de la protesta esgrimieron como motivos que el conseller actúa "con el autoritarismo más absoluto y desprecio hacia el profesorado". Los sindicatos justificaron también la huelga por que la ley no se ha consensuado con los docentesypor determinadas medidas de la conselleria, como la propuesta de reformar el calendario escolar. Realmente sería preferible pensar que esto es sólo un detalle más porque organizar una huelga, con la crisis económica que está padeciendo todo el país, por si los niños tienen una semana blanca en febrero o no podría parecer una broma de mal gusto.

En un nivel parecido están las protestas de un grupo minoritario de estudiantes contra el proceso de Bolonia. Toda una autoridad en la materia, el doctor y ex rector Josep Bricall, se quejaba recientemente de que en el resto de Europa la implantación de este nuevo modelo no había suscitado ni la mitad de protestas que en Catalunya. Las movilizaciones, con actos violentos y huelga de hambre incluida, llaman la atención por su virulencia. ¿Qué pasa en las aulas? ¿Cuál es el origen de este estado de irritabilidad que no se corresponde con otros ámbitos de la sociedad? Antes de seguir con nuevas movilizaciones en la educación, quizás valdría la pena reflexionar un poco sobre todo ello.

-------------------------------------------------------------------------------

Evidentment, els professors només tenen una queixa: la setmana blanca. I és clar, fan vaga únicament i exclusiva per aquesta raó.

Evidentment, el fet de preocupar-se (ja no protestar, simplement preocupar-se) per coses tan banals com l'educació (educació? i per a què serveix?) no té cabuda en temps de crisi.

i un llarg etc.

dreta

2009-02-16T21:24:00.003+01:00

si les fulles
giren
tu et despulles
de sol i pedra
i et quedes
dreta

un mar d'aire
sòlid
bloc de boca
oberta en dos
volums de
llavis

creixes flexible
t'estires indivisible
torbes - fins i tot quan
t'obres - a
l'aire del migdia

Com una estada contínua (II)

2009-02-04T21:45:00.004+01:00

el 24 d'agost de 2007, des de Cadaqués i amb el meu avi aprop, vaig publicar aquesta entrada que reprenc aquí, avui.

*****

« L’estiu de 1936 el passàrem a Barcelona. Normalment, quan es produí el daltabaix, hauríem estat instal·lats al poble; però aquell any havíem retardat la nostra anada a causa d’una petita operació que li van fer a la mare a les darreries de juny. Després, ja en plena revolució, el pare no va creure prudent que ens traslladéssim al poble.

No sé ben bé d’ençà de quina època hi anàvem a estiuejar. D’abans que jo tingués quatre anys, evidentment, perquè si no me’n recordaria. Si forço la memòria, arribo a reconstruir una primera impressió, boirosa com totes les d’una infància massa reculada; després, tots els estius se superposen com una estada única i contínua. Les diferències, els incidents i els fets que jalonen aquells estius, són determinants per les diverses edats que vaig anar superant, i moltes vegades per circumstàncies definidores, com el fet de dur calces curtes o calces llargues.

La meva història en aquell poble és un cercle, vull dir una línia que es tanca en ella mateixa; forma una unitat en què temps i espai són indestriables. Les vacances duraven tres mesos llargs, i aquelles sumes de tres mesos per any, tenen vigència en el meu record com si gaudissin d’unitat i vida pròpia. Allò era, de fet, una altra vida meva, diferent de la que vivia a Barcelona. Com els dies formen una successió no interrompuda en el record, la interrupció anual de nou mesos seguits a Barcelona venia a ser com un son letàrgic, al cap del qual jo tornava a trobar la meva vida, la del poble, la de l’estiu. Barcelona, els estudis, tot allò altre, la vida de l’hivern, estan en la meva memòria absolutament separats; i si haig de parlar amb franquesa, a penes formen part de la meva vida, de la meva història; no m’interessen. »

Lluís Romero, Castell de cartes (Premi de Novel·la Ramon Llull 1991), Capítol segon.

El protagonista de Castell de cartes, un home que es troba en una situació límit i evoca el record de la seva infantesa al poble -qualsevol poble català- abans de la Guerra Civil, es refereix a aquest període amb uns termes que no han deixat de ressonar-me al cap des que vaig llegir el llibre, ara farà ben bé un any: després, tots els estius se superposen com una estada única i contínua. O bé: la meva història en aquell poble (...) forma una unitat en què temps i espai són indestriables. Potser és encara massa aviat per intentar comparar aquestes sensacions amb la meva percepció de tots els estius passats aquí a Cadaqués, però sovint, em dóna la impressió que aquesta amalgama de moments que se succeeixen sense interrupcions barcelonines acabaran produïnt un efecte semblant. De fet, ja m'és bastant difícil separar segons quins records d'un estiu a l'altre, i no sé si donar-li la culpa a la meva memòria o a aquest efecte unificador.

...tenen vigència en el meu record com si gaudissin d’unitat i vida pròpia...

*****

ho rellegeixo, vull afegir-hi algunes paraules i decideixo que no cal.
04.02.09

Dietari (II)

2009-01-30T00:08:00.002+01:00

avui m'he fixat en que una nena petita volia convèncer a la seva mare de que la línia verda del metro no era verda sinó que era grisa perquè el fons dels plafons informatius eren grisos.

avui m'he fixat en que la mare es quedava sense arguments.

Dietari (I)

2009-01-26T18:10:00.003+01:00

Avui m'he fixat en les arrels d'un arbre caigut, en una cotorra cridanera que penjava d'una arrel i girava el cap cap amunt i en un núvol dibuixat amb guix a la vorera (era la part final d'una xerranca). Tot un daltabaix.

Avui m'he fixat que el vent capgira el món i el fa parar boig.

músics del pont

2009-01-24T02:34:00.005+01:00

[resposta a Músics del Portal de l'Àngel]

obre els ulls quan es desperta i crida amb aquella veu una mica tremolosa els seus gats, que són set en total que vénen tots corrent pel passadís fosc trepitjant-se els uns als altres i li pugen tots set al llit (mes p’tits chats, diu encara adormida) i es freguen el cap amb les seves mans i amb la seva cara mentre ella s’acaba de despertar del tot i intenta recomposar fragments de vermell que se li escapen a mida que el somni deixa pas als gatets (tots set) que la volen treure del llit, reclamen la seva llet vessada en set potets diferents (un per cada un) i tot són ritus pensa mentre es posa la faldilla, els somnis vermells, obrir els ulls, els gats, la llet, la faldilla, el cafè fet amb una cassola de metall gastat, vigilar que no quedin molles al sofà, la sessió de neteja (primer els gats, després ella), pentinar-se, arreglar-se (important), tot seguint un ordre escrupolós, perquè tot són ritus i un dia no és un dia si no està tot al seu lloc.

Comprar els diaris i llegir-los atentament amb els ulls engegantits i curiosos rere les ulleres resseguint amb el dit índex (una mica tort, com els altres, l’artritis que ja no em deixa treure els anells, pensa) les esqueles sense esperances de trobar però resseguint els noms un a un i després dinar amb la tele encesa i els gats menjant molt a prop (els set gats tenen sempre molta gana per dinar) i una nevera atrotinada i dormir-se un o dos programes estúpids però ideals per ser dormits, pensa ella, fins que es fa una mica tard i entre gats que li emboliquen les cames aconsegueix sortir un altre cop de casa seva i se’n va a l’île de la cité i camina una mica més fins que de lluny sent un banjo afinant-se amb el contrabaix que prepara alguns arpegis i aleshores d’un gest decidit s’encasqueta el gorro fins les celles (no fos cas que agafés fred) i tot i estar en ple mes de juliol es corda l’armilla, s’apropa als músics, que la veuen i somriuen i assenteixen amb el cap i amb els ulls, ja l’esperaven.

Contrabaix i banjo primer, donen el ritme i s’afegeixen la trompeta i el saxo tocant a duo el tema, mentrestant ella prepara els peus, els genolls, una mica entumits de tan mirar esqueles i quan els músics ja han entrat del tot en el ritme, pot començar primer els peus que se li mouen sols, i els genolls i la cintura i els braços i la cara, una cara digna seriosa i hermètica, una mica despreocupada, una cara plena de matins amb gats i de tardes amb músics que creu que els gats l’han acompanyat fins al pont però és la faldilla que vola i li embolica les cames i ja no sap si es desperta o s’adorm perquè un vestit vermell i unes copes de xampany li emboliquen el cap i tot són ritus, pensa, i es deixa portar per les mans d’aquell jove que va conèixer una nit de jazz unes mans que encara recorda i la gent que es para a escoltar-los creu que tanta agilitat en una dona tan gran (però tan digna) no és possible i ella creu veure un homenet ja gran i tronat (aquelles mans) en cadira de rodes escoltant Duke Ellington i ella balla i balla, sense presses, sabent que és impossible torbar-lo a les esqueles, que va marxar (a Barcelona, creu que va dir l’últim cop que van parlar per telèfon fa molt temps) i enveja secretament una parella molt jove que al mig del pont, rere alguns turistes respectuosos que porten tímidament el ritme amb el peu s’ha posat a ballar i que al cap d’una estona, fan unes fotos i segueixen camí, emportant-se la música, la joventut i les fotos cap a Barcelona.

no us ha passat mai?

2009-01-18T22:05:00.003+01:00

però primer un si i un do i també un sol, i un fa després. la gent es trepitja però no es fa mal perquè en el fons són la mateixa nota.
i portar una llibreta a la butxaca o a la bossa t'empeny t'impulsa o et porta (per no dir t'obliga) a escriure o a intentar buscar alguna cosa per escriure i omplir perquè no hi ha res que faci més por que tenir una llibreta en blanc. sí, un horror vacui ben peculiar.

i la gent es trepitja al transport públic mentre tu escrius i tot es mou una mica: les lletres no semblen lletres i un japonès es meravella de la teva habilitat per traçar amb tanta habilitat i rapidesa uns signes tan complicats. però les es són as i els dos són sis. passa el mateix amb els sols i els fas (m'encanta veure paraules en plural que no estic acostumat a veure, dosos i tresos is i us) perquè tothom es trepitja i potser el món no són més que notes sol·lapades o peus o qui sap si lletres que es trepitgen.

total que sortint del metro veig la dependenta de la sabateria del costat de casa parlant amb el que deu ser el seu home i això és com la banda sonora de la tarda.
no us ha passat mai?

Nadal

2009-01-13T23:40:00.002+01:00

avui la classe feia olor de caldo de nadal i tots érem pollastres i poulardes i capons tot i que alguns d'entre nosaltres eren cigrons, carn d'olla o pastanaga.

ha passat de cop, hem començat a desprendre aquella olor tan particular que fa casa meva i probablement la resta de les cases el dia de nadal i quan ens he mirat tota la classe incloent-hi el professor érem un àpat de nadal.

podria dir que aleshores m'he despertat, però no seria fidel a la veritat. simplement aleshores he decidit adormir-me. I no ho he aconseguit.

Però quan hem sortit de classe, les teules es veien vermelles underground i l'últim tros de paret es veia groc-blanc indie. Però els pollastres, el caldo, les pastanagues i la carn d'olla i l'olla no acabaven de quedar bé amb els colors de la posta de la postal que hem vist en sortir de classe.

He oblidat dir que el cel era molt blau, encara. I que era el color que feia falta perquè tot acabés d'arrodonir-se i coincidir.

llistes de la parella estable que se'n va de viatge en autobús a Ochagavía (Otsagabia en vasc)

2008-12-26T01:04:00.003+01:00

guitarra + cançons
càmera vídeo (DVDS!!!!)
funda càmera Natàlia

ferralla, ferros i neteja ferros
guants
gorrito
bufandes
xiruques
cangur
anorac o jaqueta blava?
4 mudes (de les quals una posaaaaada)
pijama
tovallola petitona
assecador per la Natàlia (l’agafa ella)
joc
material
ulleres de sol
iPod + complements
mòbil + complements
guia
llibres
llibreta
adreces
necesser
boli peixitu
llanterna
amor
bossa petita
coses menjar
netejar pelleringu
diners!
gravadora

2008-12-16T21:20:00.000+01:00

mostassa, crema de llet, olives i tàperes i xocolata blanca

tot junt i au.

petons al cabell

2008-12-15T01:56:00.000+01:00

i el matí taronja i després blanc

2008-12-09T19:38:00.001+01:00

Se m'ha quedat el pedal del piano enganxat. Tot ressona i es solapa.

2008-12-08T00:51:00.003+01:00

No hi ha res més poètic que un metro buit. Metro de diumenge a la tarda, metro de molt de nit o de molt de matí.

Gent asseguda del revés, llits que volen, ratolins que parlen i llances que treuen sang per la punta, ampolles que es mouen soles i Puffs els dracs màgics que et parlen, els diumenges a la tarda i les nits molt de nit i els matins molt de matí.

Si el realisme màgic existeix, és al metro de diumenge a la tarda i al metro de nit molt de nit i al de matí molt de matí.

2008-12-07T18:08:00.001+01:00

m'agrada deixar els cafès
a mitges sobre la barra
de metall metàl·lic

i falten encara 2 minuts 34
pel següent metro

2008-12-06T11:33:00.002+01:00

2008-12-02T21:39:00.002+01:00

tot balla al meu voltant
em maregen els intents de colònia que m'he provat aquesta tarda

2008-11-16T23:33:00.001+01:00

2008-11-13T17:15:00.002+01:00

Extraño día.

Una foto del cielo
atraviesa la ventana
y se posa en el suelo
liso. Las baldosas son
espejos de plumas y
un calor otoñal se pega
al techo.

La escalera me sube y
me asomo a los tejados
desafinados.
Al fondo, el mar
arde con llama
dorada, desdibujando
el viento que se llevó
las nubes. Una antena
de televisión baila con las
plantas de la terraza,
empujada por la tramontana
aguda.

La luz no se mueve del suelo.
La barandilla gira encima de la luz.

18/10/06

cafè ressec i tarda

2008-11-02T17:11:00.003+01:00

tota la tarda sobre
el cafè ressec de sobre
la taula

2008-11-02T16:16:00.002+01:00

celles i més celles
sobre
celles de cel
i d'avió.

celles sobre el
cel que es pon
pel finestró.

hi ha núvols
que són celles
com un petó
a l'ull.

2008-09-29T21:52:00.006+02:00

Una gelatina
calenta
entra
a les costelles

em mires
i jo et miro

es pot somriure
cap avall?

insomni

2008-09-27T03:08:00.003+02:00

abans nits d'insomni eren nits maques mirant estels estrelletes i ovnis que feien slalom entre els citats estels i estrelletes, agafadets de la maneta amb un somriure d'orella a orella, d'ull a ull
o potser era un llit desfet.

rates grises rates grises ara i merda al sostre i al llit i taques d'oli només al llit i ganyotes d'idiotes només al sostre

extractor platejat

2008-09-18T00:42:00.010+02:00

un espiral d'aquests de dalt les xemeneies - espiral, extractor, ovniet mal aterrat, tiramisú metàl•lic - platejat i molt xemeneïc tot ell, gira i gira i li toca el sol i enlluerna per la finestra intermitentment així flas flas flas flas flas. flaixos flaixos i fotos i més fotos. la xemeneia està a punt d'enlairar-se cap a Montmatre i flaixos i flaixos i més fotos amb ella.

sona l'Edith i le reste, après tout, je m'en fous

A'dam

2008-09-18T00:42:00.007+02:00

i de cop la ciutat
es materialitza de cop
a la meva realitat

ara Amsterdam té nom
de viatge

I & R

2008-09-18T00:42:00.004+02:00

hi ha moments de buit inexplicablement plens. m'explico. l'hora de la migdiada res i res i a la vegada tot i tot. sol horitzontal o potser més aviat així mig inclinat com si no aconseguís aguantar-se del tot adalt i comencés a ensopegar. Un café crème à côté de l'ordinateur, plats per rentar, finestra oberta i París que se m'ofereix, mig coneguda mig desconeguda encara, sona John Coltrane lànguid i els braços se m'allarguen i llargs i llargs i més llargs encara i surten per la finestra i carai quins braços més llargs penso i encara més llargs i pesants, i lànguids com el jaz de'n Coltrane i fins i tot una mica sinuosos com el fum d'un cigarro amb boquilla d'aquells dels locals parisins i surten per la finestra i palpen la paret de la cour de l'edifici de la rue du faubourg de Saint-Honoré amb totes les tendes dolce & gabana i prada i demés, amb el palau de l'Elisi al costat i el Sarkozy fent footing i la Carla Bruni cantant. i els meus braços viatgen pel cel de París groc verd blau una mica lila i groc un altre cop, vermell i bleu blanc rouge i arriben al mirador del Sachré-Choeur allà a Montmatre i tot comença a tenir un aire absurd. la gent del carer, parisins i parisines veuen com uns braços carregats de lletres sueltes, així moltes as i es, sobretot, però també una quantitat important de zetes, ves baixes i erres dobles, parisins i parisines amb els seus bolsos de prada elles i els seus mocador pijo-bohemis ells, oblidats de Brel i de Edith Piaf ells i elles, veuen com uns braços carregats de lletres així sueltes, amb moltes as i es etc. etc. i uns braços carregats de lletres i notes, aixi sueltes (i algunes enganxades, corxeres i semifuses) molts sols i sis, però també molts dos sostinguts i las bemolls, parisins i parisines veuren com aquests braços comencen a donar voltes i voltes pel cel parisí, gairebé tombant la Tour Eiffel i la torre del Louvre, comencen a entortolligar-se i a entrar en un bucle infinit i les notes (as es i ves baixes etc.) i les lletres (sols i las bemolls) comencen a caure i el bucle no s'acaba i s'aixequen els braços des de la cour de l'edifici de la rue du Faubourg de Saint-Honoré fins molt amunt, interferint el tràfic aeri, desviant els avions i els ovnis que van als aeroports de Charles de Gaule i de París-Orly. i els parisins i les parisines obren i tanquen els ulls, sense saber si espantar-se o creure que estan assistint a una performance del centre d'art contemporani Pompidou i els nens i nenes parisins i parisines riuen i riuen i tenen ganes d'anar dcolònies (a Infantons) i el sol brilla i s'apaga intermitentment per afegir un punt surrealista al tema. i tot té pinta d'hal·lucinació, així, sí, amb hac i ela gemin·nada, hal·lucinació perquè ningú sap si s'ho imagina o de fet està simplement recordant i recordant imaginant. i de cop se sent amb una veu que surt de les notes i les lletres que cauen com una pluja simpàtica i terrible

(Imaginar y recordar

se superponen y confunden;

pueblan, entrelazados, un instante

vacío con idéntica emoción.

Imaginar y recordar...)

tarda

2008-05-23T12:06:00.002+02:00

perquè avui tota
la casa fa olor de cafè
acabat de moldre
i les taronges de sota
el sofà
comencen a rodar
cap a la cuina
Ni el carrer ni la
ruïna d’edifici a
l’altra banda del
carrer
ho poden entendre.

Deu ser l’aire que
és una mica aspre
com l’olor de color
de poma
– em recorda Ferrater
des de la taula.

2008-05-16T01:17:00.000+02:00

llovían notas
rojas del techo

EN S'ESTIU (II)

2008-05-05T19:01:00.002+02:00

Aquí damunt m'esguarden les ones
la barca va on vol
el penya-segat de pedra roja
m'admira i me fa por.
He vengut a pescar la mar
però he enrocat
i sense voler he pescat la Terra.

El sol d'agost m'esclafa la cara
i jo somric al vent
que me refresca adesiara
no puc estar més content
just devora Tramuntana
estirat damunt la barca,
que som de dolent!

Com si res passen les hores
encenc un cigarret
res d'aquest món no m'importa
jo només vull ser un trosset
de natura en miniatura
me fondré davall les ones
com un glop d'aiguardent.

És que estic de puta mare
d'ençà que és en s'estiu
gairebé no recordava
el que és viure tranquil.

És que estic de puta mare
i jo me vull morir
allargat damunt la barca
amb un tassó de vi.

Aquí damunt m'engronsen les ones
crec que m'he adormit
el volantí tremola a estones
això és un paradís
de silenci que m'envolta
botaré per damunt les ones
com ho fan els dofins.

Faré que tota la meva vida
sigui un viatge com aqueix
en de dia trec la barca
en sa nit arròs de peix
no puc demanar res més
he resolt tots els problemes
dient: tanmateix.

EN S'ESTIU (I)

2008-05-05T18:54:00.003+02:00

I com que la terra gira, el dia es fa llarg.
I com que Cadaqués es fa cada cop més present, s'acosta l'estiu.
I com que fa calor, mengem una sindri.
I ens banyem.

Tanmateix
Tanmateix
Tanmateix
Tanmateix

2008-03-12T00:32:00.001+01:00

Cançó després de la pluja

Ara el que cal és que tot recomenci:
els pollancres i els tells a la vora del riu
i les flors al jardí d'hivern,
els homes que treballen fora vila
i les cases incertes del raval,
les dones i els infants,
el soroll del carrer
i el de les fàbriques
i l'aigua sota el pont,
els que van i els que vénen
i els que no van ni vénen.

Ara el que cal és que tot recomenci:
la veu i el gest
on no hi ha veu ni gest,
els camins que no menen enlloc
i la incertesa del vent,
el que encara no hem dit
i el que encara no hem pensat,
el que voldríem i el que no voldríem,
el que és bell i llunyà
i el que és pròxim i obscur.

Ara el que cal és que tot recomenci;
ben certament,
el que més cal
és l'esforç de recomençar
un cop més encara.

(Miquel Martí i Pol)

En ocasió del debat electoral

2008-02-26T01:34:00.002+01:00

Goya i Machado (Lluís)

Larra (Jo mateix)

(Al bloc dels atysos)

Ejercicios de estilo (III)

2008-02-20T21:52:00.003+01:00

Retrógrado

Te deberías añadir un botón en el abrigo, le dice su amigo. Me lo encontré en medio de la plaza de Roma, después de haberlo dejado cundo se precipitaba con avidez sobre un asiento. Acababa de protestar por el empujón de otro viajero que, según él, le atropellaba cada vez que bajaba alguien. Este descarnado joven era portador de un sombrero ridículo. Eso ocurrió en la plataforma de un S completo aquel mediodía.

Raymond Queneau
(Versionado del francés por Antonio Fernández Ferrer)

Ejercicios de estilo (II)

2008-02-20T21:50:00.003+01:00

Relato

Una mañana a mediodía, junto al parque Monceau, en la plataforma trasera de un autobús casi completo de la línea S (en la actualidad el 84), observé a un personaje con el cuello bastante largo que llevaba un sombrero de fieltro rodeado de un cordón trenzado en lugar de cinta. Este individuo interpeló, de golpe y porrazo, a su vecino, pretendiendo que le pisoteaba adrede cada vez que subían o bajaban viajeros. Pero abandonó rápidamente la discusión para lanzarse sobre un sitio que había quedado libre.
Dos horas más tarde, volví a verlo delante de la estación de Saint-Lazare, conversando con un amigo que le aconsejaba disminuir el escote del abrigo haciéndose subir el botón superior por algún sastre competente.

Raymond Queneau
(Versionado del francés por Antonio Fernández Ferrer)

Ejercicios de estilo (I)

2008-02-20T21:44:00.008+01:00

Notaciones

En el S, a una hora de tráfico. Un tipo de unos veintiséis años, sombrero de fieltro con cordón en lugar de cinta, cuello muy largo como si se lo hubiesen estirado. La gente baja. El tipo en cuestión se enfada con un vecino. Le reprocha que lo empuje cada vez que pasa alguien. Tono llorón que se las da de duro. Al ver un sitio libre, se precipita sobre él.
Dos horas más tarde, lo encuentro en la plaza de Roma, delante de la estación de Saint-Lazare. Está con un compañero que le dice: "Deberías hacerte poner un botón más en el abrigo." Le indica dónde (en el escote) y por qué.

Raymond Queneau
(Versionado del francés por Antonio Fernández Ferrer)

Ángel González

2008-02-07T19:56:00.000+01:00

Ayer fue miércoles toda la mañana.

Por la tarde cambió:

se puso casi lunes,

la tristeza invadió los corazones

y hubo un claro

movimiento de pánico hacia los

tranvías

que llevan los bañistas hasta el río.

A eso de las siete cruzó el cielo

una lenta avioneta, y ni los niños

la miraron.

Se desató el frío,

alguien salió a la calle con sombrero,

ayer, y todo el día

fue igual,

ya veis,

qué divertido,

ayer y siempre ayer y así hasta ahora,

continuamente andando por las calles

gente desconocida,

o bien dentro de casa merendando

pan y café con leche,

¡qué alegría!

La noche vino pronto y se encendieron

amarillos y cálidos faroles,

y nadie pudo

impedir que al final amaneciese

el día de hoy,

tan parecido

pero

¡tan diferente en luces y en aroma!

Por eso mismo,

porque es como os digo,

dejadme que os hablede ayer, una vez más

de ayer: el día

incomparable que ya nadie nunca

volverá a ver jamás sobre la tierra.

Ángel González
(6 de septiembre de 1925 - 12 de enero de 2008)

Los muertos

2008-02-06T23:02:00.000+01:00

Y luego aquellos muertos que me hicieron
tanto daño y dolor
como si me golpearan hueso a hueso
los muertos personales
en que también tú mueres.
Porque allí a Federico y a Miguel
los amarraron a la cruz de España,
les clavaron los ojos y la lengua,
los desangraron y quemaron vivos,
los blasfemaron y los insultaron,
los hicieron rodar por los barrancos
aniquilados
porque sí, porque no, porque así fue.
Así fueron heridos,
crucificados
hasta en el recuerdo
con la muerte española,
con las moscas rondando
las sotanas,
carcajada y escupo entre las lanzas,
mínimos esqueletos
de ruiseñor
para el aciago osario,
gotas de miel sangrienta
perdida
entre los muertos.

(Pablo Neruda)

2008-02-06T22:42:00.000+01:00

Amsterdam (clic aquí)

Dans le port d'Amsterdam
Y a des marins qui chantent
Les rêves qui les hantent
Au large d'Amsterdam
Dans le port d'Amsterdam
Y a des marins qui dorment
Comme des oriflammes
Le long des berges mornes
Dans le port d'Amsterdam
Y a des marins qui meurent
Pleins de bière et de drames
Aux premières lueurs
Mais dans le port d'Amsterdam
Y a des marins qui naissent
Dans la chaleur épaisse
Des langueurs océanes

Dans le port d'Amsterdam
Y a des marins qui mangent
Sur des nappes trop blanches
Des poissons ruisselants
Ils vous montrent des dents
A croquer la fortune
A décroisser la lune
A bouffer des haubans
Et ça sent la morue
Jusque dans le cœur des frites
Que leurs grosses mains invitent
A revenir en plus
Puis se lèvent en riant
Dans un bruit de tempête
Referment leur braguette
Et sortent en rotant

Dans le port d'Amsterdam
Y a des marins qui dansent
En se frottant la panse
Sur la panse des femmes
Et ils tournent et ils dansent
Comme des soleils crachés
Dans le son déchiré
D'un accordéon rance
Ils se tordent le cou
Pour mieux s'entendre rire
Jusqu'à ce que tout à coup
L'accordéon expire
Alors le geste grave
Alors le regard fier
Ils ramènent leur batave
Jusqu'en pleine lumière

Dans le port d'Amsterdam
Y a des marins qui boivent
Et qui boivent et reboivent
Et qui reboivent encore
Ils boivent à la santé
Des putains d'Amsterdam
De Hambourg ou d'ailleurs
Enfin ils boivent aux dames
Qui leur donnent leur joli corps
Qui leur donnent leur vertu
Pour une pièce en or
Et quand ils ont bien bu
Se plantent le nez au ciel
Se mouchent dans les étoiles
Et ils pissent comme je pleure
Sur les femmes infidèles
Dans le port d'Amsterdam
Dans le port d'Amsterdam.

(Jacques Brel)

2008-01-30T23:22:00.000+01:00

Qué largo es el día
sin término las noches
sin término los días
porque la vida es una pesadilla que nunca termina
y de nada vale despertarnos, la pesadilla sigue
y acorrala al poema
como si estuviéramos en una plaza de toros
y adoráramos al toro
y la vida nos embiste
más terrible que el sueño
más atroz que la nada
en donde el sueño embista
a la ridícula silueta del hombre

Leopoldo María Panero (1948)

El congrés dels solitaris

2008-01-29T20:24:00.000+01:00

Cliqueu (aquí)

De Cortázar a Antònia Font (i III)

2008-01-13T20:13:00.000+01:00

Després de les recomanacions del Lluís - i després de l'Helena - de llegir-me Rayuela de Cortázar, al final he començat. Casualitat o no casualitat, no he tingut una estona llarga per començar-lo amb calma i he llegit el principi uns quants cops. Casualitat o no casualitat, últimament estic escoltant molt Antònia Font i la cançó de Mecanismes m'havia agradat, potser perquè parlava de París.

I avui, per casualitat (o no) he lligat caps. Una cançó dedicada als mecanismes trencats del paraigües que es troben a la Place de la Concorde la Maga i Oliveira.

De Cortázar a Antònia Font (II)

2008-01-13T20:10:00.000+01:00

Mecanismes (Per sentir la cançó, cliqueu aquí)

He vist un riu a París
a prop de sa torre gris.
He vist un paraigües esqueixat,
tots es mecanismes.

Un home i sa dona aturats
conversen enterra amb un moix.
Sa dona desplega i desfà,
tots es mecanismes.

I plou un dia normal,
sa gespa s'enverda i reviu.
Ell tira es paraigües espenyat,
tots es mecanismes.

I vola es pedaç ondulant
i com un insecte ferit,
dins s'herba per sempre aturats,
tots es mecanismes,
tots es mecanismes,
tots es mecanismes,
tots es mecanismes ...

(Antònia Font dins Batiscafo Katiuscas)

De Cortázar a Antònia Font

2008-01-13T19:52:00.000+01:00

¿Encontraría a la Maga? Tantas veces me había bastado asomarme, viniendo por la rue de Seine, al arco que da al Quai de Conti, y apenas la luz de ceniza y olivo que flota sobre el río me dejaba distinguir las formas, ya su silueta delgada se inscribía en el Pont des Arts, a veces andando de un lado a otro, a veces detenida en el pretil de hierro, inclinada sobre el agua. Y era tan natural cruzar la calle, subir los peldaños del puente, entrar en su delgada cintura y acercarme a la Maga que sonreía sin sorpresa, convencida como yo de que un encuentro casual era lo menos casual en nuestras vidas, y que la gente que se da citas precisas es la misma que necesita papel rayado para escribirse o que aprieta desde abajo el tubo de dentífrico.

Pero ella no estaría ahora en el puente. Su fina cara de translúcida piel se asomaría a viejos portales en el ghetto del Marais, quizá estuviera charlando con una vendedora de papas fritas o comiendo una salchicha caliente en el boulevard de Sebastopol. De todas maneras subí hasta el puente, y la Maga no estaba. Ahora la Maga no estaba en mi camino, y aunque conocíamos nuestros domicilios, cada hueco de nuestras dos habitaciones de falsos estudiantes en París, cada tarjeta postal abriendo una ventanita Braque o Ghirlandaio o Max Ernst contra las molduras baratas y los papeles chillones, aun así no nos buscaríamos en nuestras casas. Preferíamos encontrarnos en el puente, en la terraza de un café, en un cine-club o agachados junto a un gato en cualquier patio del barrio latino. Andábamos sin buscarnos pero sabiendo que ansiábamos para encontrarnos. Oh Maga, en cada mujer parecida a vos se agolpaba como un silencio ensordecedor, una pausa filosa y cristalina que acababa por derrumbarse tristemente, como un paraguas mojado que se cierra. Justamente un paraguas, Maga, te acordarías quizá de aquel paraguas viejo que sacrificamos en un barranco del Parc Montsouris, un atardecer helado de marzo. Lo tiramos porque lo habías encontrado en la Place de la Concorde, ya un poco roto, y lo usaste muchísimo, sobre todo pera meterlo en las costillas de la gente en el metro y en los autobuses, siempre torpe y distraída y pensando en pájaros pinto o en un dibujito que hacían dos moscas en el techo del coche, y aquella tarde cayo un chaparrón y vos quisiste abrir orgullosa tu paraguas cuando entrábamos en el parque, y en tu mano se armó una catástrofe de relámpagos y nubes negras, jirones de tela destrozada cayendo entre destellos de varillas desencajadas, y nos reíamos como locos mientras nos empapábamos, pensando que un paraguas encontrado en una plaza debía morir dignamente en un parque, no podía entrar en el ciclo innoble del tacho de basura o del cordón de la vereda; entonces yo lo arrollé lo mejor posible, lo llevamos hasta lo alto del parque, cerca del puentecito sobre el ferrocarril, y desde allá lo tiré con todas mis fuerzas al fondo de la barranca de césped mojado mientras vos proferías un grito donde vagamente creí reconocer una imprecación de walkiria. Y en el fondo del barranco se hundió como un barco que sucumbe al agua verde, al agua verde y procelosa, a la mer qui est plus félonesse en été qu'en hiver, a la ola pérfida, Maga, según enumeraciones que detallamos largo rato, enamorados de Joinville y del parque, abrazados y semejantes a árboles mojados o a actores de cine de alguna pésima película húngara. Y quedó entre el pasto, mínimo y negro, como un insecto pisoteado. Y no se movió, ninguno de sus resortes se estiraba como antes. Terminado. Se acabó. Oh Maga, y no estábamos contentos.

(Començament del primer capítol de Rayuela, Julio Cortázar)

Once

2008-01-12T01:47:00.000+01:00

-- Falling slowly, eyes that know me
And I can't go back
Moods that take me and erase me
And I'm painted black
You have suffered enough
And warred with yourself
It's time that you won --
(Falling slowly - Glen Hansard/Markéta Irglová)

Falling slowly
If You Want Me
All The Way Down
Say It To Me

2008-01-10T14:10:00.000+01:00

He tancat d'un cop la porta de la nevera

Música i Teatre (III)

2008-01-08T20:22:00.000+01:00

Crec que qui hagi dit aquesta frase, no ha tocat mai ni ha fet teatre mai.

La Música i el Teatre també existeixen en el moment en què es representen, encara que no les miri ningú.

El plaer de la interpretació.

Música i Teatre (II)

2008-01-08T20:20:00.000+01:00

Què passa, aleshores, quan interpretes una peça de música i no hi ha cap públic perquè la toques per a tu mateix, pel simple fet de tocar-la? Segons l'afirmació de el Teatre no existeix sense espectadors, el que estàs fent, no és música.

Música i teatre

2008-01-08T20:16:00.000+01:00

Avui han dit que el Teatre no existia sense espectadors.

Jo em pregunto: la Música, que de la mateixa manera que el Teatre, necessita d'uns intèrprets per completar un text donat, existeix encara que no hi hagi públic?

2008-01-06T23:18:00.000+01:00

.[Cuidant de que tu tinguis
Els somnis més guapíssims
Que es poguessin tenir].

.[I que somniïs amb qui estimis].

.[I que volis i que flotis].

.[I que corris i que riguis].

.[Jo faré que en els teus somnis
Hi surtin mils colors].

Fúcsia... carbassa.
Lila... color transparent.
Rosa... color infinit.
Taronja... roig de llavis.
Violeta... micacu.
I color de gos com fuig...

Albert Pla - Somnis

2007-11-25T21:26:00.000+01:00

Cliqueu aquí per accedir a l'àudio que s'ha d'escoltar mentre es llegeix. [Un cop oberta la nova finestra cliqueu a Play i torneu enrere a la pàgina del bloc]

Darrera meu els carrers semblaven perseguir-se els uns als altres semblar-se els uns als altres imitar-se a cuita corrents sense ordre ni concert enfonsar-se els uns sota als altres sense necessitat de túnels ni ponts ni pilars ni columnes-no-gregues només enfonsar-se i creuar-se i creuar-se els uns per sobre els altres en ordre invertit en desordre que algú havia ordenat seguint un altre ordre lògic que no és no és el meu
multitud de cruïlles desproporcionades en perspectiva impossible i cotxes cotxes i cotxes de llums i colors diferents tots seran iguals pugin o baixin pel davant i pel darrere semàfors semàfors semàfors organitzant l'inorganitzable organitzant el desorganitzable caos desorganitzat amb escales que només baixen i no pugen per molt que les miris perquè tenen els graons invertits in-divertits pintats amb graffitis cecs que giren al voltant de sí mateixos perdent-se perdent les lletres que mai no han tingut la paret ja no té pintura i el camió treu fum fumeja no trobaré la sortida frenesí frenesí i frenesí llums i trons que tornen i tronen i llums que pampalluguegen gampellegen sense interrupció superposats focus superposats carrers superposats pujades i baixades que ballen desaforadament una persecució una altra persecució i un arbre tort que és un angle tort dins d'un parc quadrat obres i obrers roba estesa mai immòbil sempre posant-se i traient-se a ella mateixa cauen gotes forats i obres i obrers amb casc baixades baixades més angles encara obtusangles acutangles i angles rectes un angle que surt i punxa a cada superposició de roba obrers obres carrers camions pintures i graons taladradores que taladren parets i sostres i tabics nasals
sense sortida Èxit Èxit Èxit Èxit piconadores que marquen el compàs in-seguible

carrer-persecució-imitació-inordre-túnels-ponts-pilars-piconadores-robaestesa
compàs-inseguible-anglesangesanglesangles-obrer-obra-llampec-tro-arbre-tort
casc-graóin-vertit

2007-11-21T00:37:00.000+01:00

(Si es veu molt petit, podeu clicar sobre la imatge per engrandir-ho)

Profecies

2007-11-18T18:37:00.000+01:00

Des lettres qu'on s'écrit de pays à pays.
Des hommes des contrées les plus lointaines se parleront et se répondront.

(Leonardo da Vinci 1452-1519, Extracte de ses carnets)

[Cartes que s'escriuen d'un país a l'altre.
Homes de les contrades més llunyanes es parlaran i es respondran]

2007-11-03T19:06:00.000+01:00

...Laissez envoler les notes toutes seules...

Fumfulla

2007-10-28T22:07:00.000+01:00

Mondrian i David

2007-10-08T14:02:00.002+02:00

2007-10-07T17:17:00.000+02:00

Cadença a Cadaqués

Un Chopin a
tres mans i
la finestra
oberta.

Una tramuntana
que cau amb
la tarda i
el vermell

que desapareix
del mar,

que desapareix
al ritme ternari
de les vostres
tres mans.

Fred

2007-10-05T01:36:00.000+02:00

El fred, el fred... i Què és l'hivern segons Martí i Pol?

Hivern

Estimo la quietud dels jardins
i les mans inflades i vermelles dels manobres.

Estimo la tendresa de la pluja
i el pas insegur dels vells damunt la neu.

Estimo els arbres amb dibuixos de gebre
i la quietud dels capvespres vora l'estufa.

Estimo les nits inacabables
i la gent que s'apressa sortint del cinema.

L'hivern no és trist:
és una mica malenconiós,
d'una malenconia blanca i molt íntima.

L'hivern no és el fred i la neu:
és un oblidar la preponderància del verd,
un recomençar sempre esperançat.

L'hivern no és els dies de boira:
és una rara flexibilitat de la llum
damunt les coses.

L'hivern és el silenci,
és el poble en silenci,
és el silenci de les cases
i el de les cambres
i el de la gent que mira, rera els vidres,
com la neu unifica els horitzons
i ho torna tot
colpidorament pròxim i assequible.

(El Poble)

2007-10-03T19:59:00.000+02:00

Viatge a Andalusia '07

(Gira la veleta

del mundo.)

- Federico García Lorca - "Noche" - Poema del Cante Jondo -

2007-09-29T02:19:00.000+02:00

És tard. És fosc. Fa fred i fa son. I sona Serge Reggiani a l'ordinador. Avui, un senzill homenatge a aquest cantant i al poeta Boris Vian.

Le Déserteur

Monsieur le Président
Je vous fais une lettre
Que vous lirez peut-être
Si vous avez le temps
Je viens de recevoir
Mes papiers militaires
Pour partir à la guerre
Avant mercredi soir
Monsieur le Président
Je ne veux pas la faire
Je ne suis pas sur terre
Pour tuer des pauvres gens
C'est pas pour vous fâcher
Il faut que je vous dise
Ma décision est prise
Je m'en vais déserter

Depuis que je suis né
J'ai vu mourir mon père
J'ai vu partir mes frères
Et pleurer mes enfants
Ma mère a tant souffert
Elle est dedans sa tombe
Et se moque des bombes
Et se moque des vers
Quand j'étais prisonnier
On m'a volé ma femme
On m'a volé mon âme
Et tout mon cher passé
Demain de bon matin
Je fermerai ma porte
Au nez des années mortes
J'irai sur les chemins

Je mendierai ma vie
Sur les routes de France
De Bretagne en Provence
Et je dirai aux gens:
Refusez d'obéir
Refusez de la faire
N'allez pas à la guerre
Refusez de partir
S'il faut donner son sang
Allez donner le vôtre
Vous êtes bon apôtre
Monsieur le Président
Si vous me poursuivez
Prévenez vos gendarmes
Que je n'aurai pas d'armes
Et qu'ils pourront tirer

[Traducció casolana]

Senyor President
us escric una carta
que potser llegireu
si teniu temps
Acabo de rebre
l'ordre militar
per anar a la guerra
abans del vespre de dimecres
Senyor President
jo no la vull fer
no estic a la terra
per matar a d'altres persones
No és per fer-vos enfadar
però cal que us digui
que he pres la decisió
i penso desertar

Des que vaig néixer
he vist morir el meu pare
he vist morir els meus germans
plorar els meus fills
La mare va patir tant
que ja és a la tomba
i es riu de les bombes
i es riu dels versos
Quan jo era presoner
em van robar la dona
em van robar l'ànima
i tot el meu passat
Demà de bon matí
tancaré la porta
al nas dels anys morts
i aniré als camins

Faré de captaire
pels camins de França
de la Bretanya a la Provença
i li diré a la gent:
No obeïu
no la feu
no aneu a la guerra
refuseu el marxar
Si cal donar sang
aneu a donar la vostra
sou un bon apòstol
Senyor President
si maneu perseguir-me
aviseu als gendarmes
que no portaré armes
i que podran disparar

Tardor?

2007-09-14T14:12:00.001+02:00

És una d'aquelles tardes
violetes de cel amb
quatre boies a l'aigua.

La vista fa mal
d'església i de campanes
mentre recollim el volantí.

Si el balcó s'obre
el mar entra ballant
un vals d'onada
_____d'anada i tornada

La llenya comença a volar
pels sons crepusculars
de cel i aigua.

La barca varada
sabata mullada
ja s'ha encès el far.

Com una estada única i contínua

2007-08-24T18:55:00.000+02:00

« L’estiu de 1936 el passàrem a Barcelona. Normalment, quan es produí el daltabaix, hauríem estat instal·lats al poble; però aquell any havíem retardat la nostra anada a causa d’una petita operació que li van fer a la mare a les darreries de juny. Després, ja en plena revolució, el pare no va creure prudent que ens traslladéssim al poble.

...tenen vigència en el meu record com si gaudissin d’unitat i vida pròpia...

À Genève

2007-07-18T21:35:00.000+02:00

Ahir, al llac Leman, passant per davant de les vil·les que van ocupar Byron i Shelley durant la seva estada a Suïssa. Recomanat: Remando al viento, film de Gonzalo Suárez.

SO WE’LL GO NO MORE A ROVING

So, we'll go no more a roving
So late into the night,
Though the heart be still as loving,
And the moon be still as bright.

For the sword outwears its sheath,
And the soul wears out the breast,
And the heart must pause to breathe,
And Love itself have rest.

Though the night was made for loving,
And the day returns too soon,
Yet we'll go no more a roving
By the light of the moon.

Lord Byron (1788-1824)

NO VOLVEREMOS A VAGAR...

Así es, no volveremos a vagar
Tan tarde en la noche,
Aunque el corazón siga amando
Y la luna conserve el mismo brillo.

Pues la espada gasta su vaina,
Y el alma desgasta el pecho,
Y el corazón debe detenerse a respirar,
Y aún el amor debe descansar.

Aunque la noche fue hecha para amar,
Y demasiado pronto vuelven los días,
Aún así no volveremos a vagar
A la luz de la luna.

Les efes

2007-07-17T00:06:00.001+02:00

GAT I NIT
--------------

Ets una mica gat
i una mica nit.

Ets moltes miques més
i
totes elles s'adormen
les unes a les altres quan parles.

Ara t'allunyes, distant i
elevada, per apropar-te
després,
encesa de vermell
als llavis i a la panxa.

Ets una mica gat
i una mica nit,
quan a la tarda, el
teu cabell fa olor
de color de poma.

L'habitació que coneixes tan bé
t'empresona
(de vegades)
i has de sortir pel balcó.

Els gats tenen set vides,
i tu ets una mica gat.
Ets una mica nit i encara
queden moltes nits.

HAIKU
-----------

La paret com un llençol
brilla blanca de sol.

Les teves efes al mig.

Tu sonrisa se expande como una mariposa

2007-07-01T21:38:00.000+02:00

...oír la noche inmensa, más inmensa sin ella.
Y el verso cae al alma como al pasto el rocío;
(...)
Como para acercarla, mi mirada la busca;
mi corazón la busca, y ella no está conmigo.

(Tu sonrisa se expande como una mariposa...)

El fotolog se'ns ha quedat petit

2007-06-15T23:13:00.001+02:00

Just arribats a Versailles, on una terrible pluja ens ha obligat a córrer a un bar (on hi havia Brel sonant) per prendre un café. (I després, quan ens hem atrevit a sortir perquè semblava que parava, hem hagut de refugiar-nos sota un parasol que transpirava)

La Galeria dels miralls (al final ha sortit el sol... :P)

Jardins eloqüents

Le Grand Canal

Le Grand Canal (i II)

Himistroklea (o un nom greco-llatí així ¿?)

Le Château de Versailles

(La pluja anava i tornava...)

I ara, a casa, fent el sopar, plorant com Magdalenes, no de l'emoció sinó per culpa de les maleïdes cebes!

Color d'olor de poma

2007-06-12T18:24:00.000+02:00

EL OTOÑADO

Estoy completo de naturaleza,
en plena tarde de áurea madurez,
alto viento en lo verde traspasado.
Rico fruto recóndito, contengo
lo grande elemental en mí (la tierra,
el fuego, el agua, el aire), el infinito.

Chorreo luz: doro el lugar oscuro,
trasmino olor: la sombra huele a dios,
emano son: lo amplio es honda música,
filtro sabor: la mole bebe mi alma,
deleito el tacto de la soledad.

Soy tesoro supremo, desasido,
con densa redondez de limpio iris,
del seno de la acción. Y lo soy todo.
Lo todo que es el colmo de la nada,
el todo que se basta y que es servido
de lo que todavía es ambición.

Juan Ramón Jiménez

La estación total (1936)

Amb una clara referència a la mística, Juan Ramón Jimenez ens proposa dues vies per entendre i plasmar l'eternitat: la primera, trencar el jo temporal i la seva forma d'home per transformar-lo en natura, tot apropiant-se de la seva eternitat; i la segona, convertir tot l'univers en un món interior.

Des del punt de vista d'un Juan Ramón ja madur, la perfecció és treballada com la fita final de la vida, a punt d'arribar a l'eternitat. Tres estrofes de cinc, sis i cinc versos endecasílabs respectivament - el capicua com a simetria - i aquest aire daurat, de tardor esfèrica (rico fruto recóndito). No m'extendré en anàlisis que no vénen al cas, però crec que cal remarcar l'estrofa intermitja: tot un seguit de sinestèsies que enllacen amb els quatre (cinc?) elements de l'estrofa anterior (la tierra,/el fuego, el agua, el aire) el infinito. I al vers central, el que dona títol al blog. Emano son: lo amplio es honda música. Tot, la llum líquida, l'ombra olorosa (de déu sense majúscules), la solitud tàctil i la música que ho conté tot. L'al·literació ja ho diu: Emano SON: lo amplio eS hONda música, perquè si es llegeix en veu alta, tot acaba éssent música.

Doncs bé, la segona entrada del blog té com a objectiu explicar el perquè del títol. Potser el poema de J. R. J. és un al·legat a la perfecció, però el vers escollit va molt més enllà d'aquesta perfecció. Al meu parer, ens defineix el significat profund de la música, aquesta mena de pessigolleig que provoca l'Adiós Nonino de Piazzola sota l'ombra d'una figuera a Cadaqués, o la dissonància re contra mi bemoll de l'Adagio del Concert per a 2 violins i violoncel en sol menor op. 6 núm. 8 "Fet per a la nit de Nadal" - i aquí cadascú pot trobar la seva font de pessigolleig.

Des d'evocar una peça en veure un paisatge - si és ampli millor - fins a evocar un paisatge en sentir una melodia. La capacitat que té la música d'instal·lar-se pertot, de fer-se present a la parla, a les imatges, a la memòria, al gust i fins i tot al tacte, per construir una sinestèsia total - i si algú recorda el color de cireres amb xocolata, sabrà de què parlo. En fi, la profunditat de tot moment musical.

I si se'm permet un últim apunt, salvant totes les distàncies, aquest ambient d'áurea madurez em recorda al color d'olor de poma de Gabriel Ferrater. I qui s'hagi de sentir al·ludit, que s'hi senti.

Là on aimait

2007-06-11T19:20:00.001+02:00

«La terre nous en apprend plus long sur nous que les livres. Parce qu’elle nous résiste. L’homme se découvre quand il se mesure avec l’obstacle. Mais, pour l'atteindre, il lui faut un outil. Il lui faut un rabot, ou une charrue. Le paysan, dans son labour, arrache peu à peu quelques secrets à la nature, et la vérité qu'il dégage est universelle. De même l'avion, l'outil des lignes aériennes, mêle l'homme à tous les vieux problèmes.

J’ai toujours, devant les yeux, l’image de ma première nuit de vol en Argentine, une nuit sombre où scintillaient seules, comme des étoiles, les rares lumières éparses dans la plaine.

Chacune signalait dans cet océan de ténèbres le miracle d’une conscience. Dans ce foyer, on lisait, on réféchissait, on poursuivait des confidences. Dans cet autre, peut-être, on cherchait à sonder l'espace, on s'usait en calculs sur la nébuleuse d'Andromède. Là on aimait. De loin en loin luisaient ces feux dans la campagne qui réclamaient leur nourriture. Jusqu'aux plus discrets, celui du poète, de l'instituteur, du charpentier. Mais parmi ces étoiles vivantes, combien de fenêtres fermées, combien d'étoiles éteintes, combien d'hommes endormis...

Il faut bien tenter de se rejoindre. Il faut bien essayer de communiquer avec quelques-uns de ces feux qui brûlent de loin en loin dans la campagne.»

Antoine de Saint-Exupéry

(Terre des hommes, 1971)

(Traducció al castellà:)

La tierra nos enseña más sobre nuestra propia naturaleza que todos los libros, porque se nos resiste. El hombre se descubre a sí mismo cuando ella se enfrenta a un obstáculo. Sin embargo, para superar ese obstáculo, necesita una herramienta. Necesita un cepillo de carpintero o un arado. Mientras trabaja, el labriego va arrancando poco a poco algunos secretos a la Naturaleza, y las verdades que extrae son universales. Del mismo modo el avión, la herramienta de las líneas aéreas, sumerge al hombre en todos los viejos problemas.

Tengo siempre ante mis ojos la imagen de mi primera noche de vuelo sobre Argentina, una noche sombría, en la que sólo brillaban titilantes como estrellas, las escasas luces esparcidas por el llano.

En aquel océano de tinieblas cada una de ellas señalaba el milagro de una conciencia. En aquel hogar se leía, se pensaba, se intercambiaban coincidencias. En aquel otro, quizá, se intentaba sondear el espacio. Alguien, acaso, se hallase enfrascado en cálculos sobre la nebulosa de Andrómeda. En el de más allá, de vez en cuando, aparecían aquellas luces reclamando su subsistencia. Incluso las más discretas, la del poeta, la del profesor, la del carpintero... Pero, entre aquellas estrellas vivas, ¡cuántas ventanas cerradas, cuántas estrellas apagadas, cuántos hombres dormidos...!

Debemos procurar encontrarnos. Es preciso que intentemos comunicarnos con algunas de aquellas luces que brillan separadas en el campo.

Bé, petit 'fragment inaugural' per estrenar aquest nou espai que comença en un moment de canvis. Demà al matí té lloc el primer dia d'exàmens de la selectivitat, l'inici del final d'una etapa (que ha durat la major part de la meva vida fins ara), l'inici de l'inici d'una nova etapa, precedit per un suculent estiu que s'apropa vertiginosament.

El blog neix amb l'objectiu de comunicar, comunicar-se, ser comunicat. Comunicar que vé del llatí COMMUNICARE, compartir, derivat de COMMUNIS, comú. Així doncs, feux qui brûlez de loin en loin dans la campagne, aquí teniu un espai on llegir, reflexionar, fer-se confidències, sondejar l'espai, capficar-se amb càlculs sobre la nebulosa d'Andròmeda. Un espai per estimar. Un espai pel discret, pel poeta, pel professor, pel fuster i per qualsevol altre persona.

Endavant les atxes.